TOT ES POSSIBLE

Un anunci de "ADIDAS", molt sugerent.
Res es impossible!, yo crec que es millor apostar per:
TOT ES POSSIBLE!

Ball de gegants - Sant Jordi 08

Aqui d'avant de l'església de Santa Maria de Mataró, veiem com la Familia Robafabes al complet fa la joia dels mes petits en aquest dia tant primaveral de Sant Jordi.

Mataró, cap gros!

Als qui com jo, som fills adoptius de Mataró, ens sorpren una mica, que a la gent d'aquí els anomenin Cap Grossos. Pero la tradició, és precisament tradició. En la foto es pot comprobar el veritable tamany d'aquest cap. Realment es gran. oi?

Sant Jordi '08

Camí de pèrdues

Diuen que la relació amb els demés es mesura amb la manera de com succeeix, es a dir mentre dura aquesta, llavors cal veure si això que tinc es realment el que és o simbolitza un cadàver d’allò que vaig tenir en un temps passat.
Tendeixo a quedar-me enganxat amb les coses del passat, una mena de compromís amb lo anterior, i viure penjat del passat, cultivant allò que ja no existeix més.
Després m’aferro al dolor un temps suficient, per quan em senti preparat, poder-ne sortir airós i amb una miqueta mes de força. Vulgui o no, sempre, perdré alguna cosa, o alguna persona em deixarà o m’abandonarà, son etapes que passaran, mes tard o mes aviat, tot se’n va, es inevitable, les persones se’n van i jo a vegades també marxo i deixo a algú...
En primera instància, el dolor em prové de la gestió de la meva impotència. Impotència per no haver pogut evitar-ho o per no voler fer-ho tornar.
Ara entenc que les pèrdues son necessàries per a començar de nou. Deixar enrere. Passar pàgina, aprendre una altra manera de viure. Estar amb mi mateix. Sense dependre de la mirada de ningú per sentir-me feliç.
I en soc conscient que aquestes pèrdues m’ajuden en el creixement i en el desenvolupament. I també se que tot depèn de com encaro aquestes ferides; experiències doloroses que esgarrapen la meva ànima i em deixen el cor completament arrugat.
Cal viure el dol, però obrint els ulls i reconeixent-ho.

I ha un camí que em marca que cal renunciar a lo que jo no hi és. Exactament crec, que això és madurar. Acceptar que això va tenir el seu temps i ara ha canviat. Deixar de barallar-me amb la realitat, aquesta realitat que no és com jo volia que fos.
Aprenc a caminar lentament pel camí de les pèrdues, i estic aprenent a sanar aquestes ferides, les que es produeixen quan alguna cosa canvia, quan una situació em fa canviar el rumb de la meva vida de cop. Allà es on em quedo enganxat amb la tristesa, una tristesa terriblement dolorosa. També em sorgeix la por. Quina proba mes dura es caminar per aquest camí, perquè sé que, encara que no vulgui, hi haig d’entrar perquè sé que a l’altre costat no hi ha res mes que el que hi ha, es a dir: la realitat, el passat ja no hi es, ha passat. Per aquest motiu, recupero la meva infància i em sento com un nen que aprèn a caminar, pas a pas, lentament, no hi ha pressa, primer un peu, desprès un altre.
I quan em toqui mirar enrere ja hauré après a córrer de nou i aquest dolor d’avui, demà serà inevitablement part del passat.

Nono Fernandez (Trio)

Un concert de Jazz magnífic el dijous 3 d'Abril al vespre, amb copes de cava incloses.
Molt content amb l'actuació i enhorabona per els músics i organitzadors.
Dibuix cortesia de Pilar Mariblanca.

El meu papa

Pau Casals, the catalan courier

Discurs del genial músic català extret del programa d'història catalana "El Favorit". Pau Casals comença dient: I am a Catalan.



MOLT BE!!!